Mira que m'ha agradat desde xicoteta!! Els mal dits malnoms, que ilusió quan hem treien un nom amb el que poder firmar les dedicatòries que scrivia a les carpetes dels companys de classe, ere tot un luxe, excepte aquells típics mots degradants que et feien saltar les llàgrimes de vegades, clar. Però aquest de rata cellarda va ser el més especial que ningú mha dit mai, perke va eixir dels seus llavis una de les últimes vegades que hem reconegué. Recordo ke macariciave les coletes, i de vegades les estirave en un intent de jugarassa, com esperant ke em tornara, però com ferho...encara que potser li haguere fet ilusió. Sempre teniem les mans enllaçades, natros que gairebé mai ens haviem tocat, ere la meva amiga, es passave les hores explicantme el seu mon imaginari, mirae per la finestra de lhospital i mindicae el carré on vivie la peixera senyalant una zona per la que potser ni ella ni jo haviem passat mai caminant. No staem al poble, però no li ho volia dir per si acas. També vam parlar molt de Orquesta i Careto, els gossos dels seus pares, i del mas havie viscut. Quan eixiem a passejar en la cadira de rodes hem dirigie ella sempre pa que visitarem les escoles. Un dia les escoles eren un pati antic, laltre dia un pati modern, l'altre dia una porta per la que no podiem passar i entre les dos decidiem que debíe ser diumenge, ja que avui no podem entrà a l'escola. Eren moltes coses, però sobretot recordo les mans i la veu. Quasi mai portave ja les dents, per això me va costar molt comprendre lo de rata cellarda, però ella sabíe b el que die, ja que ho va repetir fins que hem vaig fer una idea. També cantave moltes cansons, i sempre besantmos a tots. Unaltra cosa graciosa ere el puny, ella stave gità a la camilla però el puny el tenie en l'aire quan menos ens descuidavem, crec que ere quan estae contenta. Després si no tenie ganes de parlà sassentae a la cadira i apoiae el kap damunt la taula, i aixina es quedae hores i hores. Un dia al cap de molt de temps vaig decidir provarho perke stava trist, i realment te el seu punt. No mhi alçava fins ke no tenia la senyal de la taula al front. No recordo com vaig dixar-ho. En fin, que de vegades les persones ens sorprenen, i jo de tota la vida de la meua awela no llevaria res, però tampok la seva enfermetat en eixe periode kuan enkara no patíe (o això crec), perkè va ser just entonces quan m'ensenyà que un apretó pot treuret les llàgrimes, que és important acariciarse, besarse, sentarse un al kostat de laltre, ke no hi ha motius per a wardar les distancies. Memocionave precisament perke no stava akostumada, ke de repent te peguen un bessito a la galta al mig duna konversa.... ere una dòna inkreible. I krek ke ella tampok havie viscut mai així les relacions, que va ser la època en la que més amor va donar i més en va rebre, tots vam canviar amb tú, eres LA MILLÓ!!!
